El 9 de maig de 2015, a la Casa Orlandai de Barcelona, es va celebrar un acte d’homenatge a Josep Clusa.
L’acte va ser un reconeixement a la seva trajectòria personal i professional, i al seu compromís amb la salut mental comunitària.
Company, amic i fundador de la Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM), Josep Clusa en va ser president entre 2005 i 2013.
Durant aquests anys va contribuir decisivament a consolidar el projecte i els valors de la Fundació.
La seva mirada, vinculada a la defensa dels drets i a una concepció comunitària de la salut mental, va deixar una empremta profunda.
L’homenatge va reunir companys, amics i professionals que havien compartit amb ell diferents etapes de la seva trajectòria.
Les intervencions van posar en relleu tant la seva dimensió humana com la seva aportació al camp de la salut mental.
Es va recordar especialment la seva capacitat de treball, el seu compromís i la seva voluntat de generar espais de reflexió i transformació.
L’acte va ser també una oportunitat per reivindicar la vigència dels principis que Josep Clusa havia defensat al llarg de la seva trajectòria.
Un record compartit que manté viva la seva presència i la seva contribució a la història de la FCCSM.
Josep Clusa 1934-2013
Psiquiatre, psicoanalista i President de la Fundació Congrès Català de Salut Mental. Va contribuir al projecte La Salut el Negoci de la Vida brindant-nos els seus molt valusosos coneixements generosa i desinteressadament.
«Les morts per suïcidi han augmentat a causa de la crisi».
«Sí, sembla que no hi hagi interès en estudiar-ho»
Gràcies amic.
Mandala realitzada per usuaris del Centre Pi Molist
En record de Josep Clusa
Aquest és un espai obert a tothom que es vulgui expressar en relació a en Josep Clusa
En el marc de la sisena edició de l’Altre Festival, esdeveniment cultural de caràcter internacional que promou la difusió, la creació, participació i l’exhibició de les Arts Escèniques amb la participació i col·laboració de diferents col·lectius de l’àmbit de la salut mental, s’ha previst per el divendres 20 de març a les 20.00 h als cinemes Girona, C/ Girona 175, un acte per la presentació del documental que es va rodar a Rosario (Argentina) i el lliurament del Premi Josep Clusa 2019.
Hi sou tots convidats!
Segur que serà del vostre interès, nosaltres hi serem!
Data: 20 de març de 2020
Lloc: cinemes Girona, C/ Girona, 175
A veces, sentado, después de la larguísima jornada,
en el largo camino, me tiento y casi te reconozco.
El otro dolor
Vicente Aleixandre
(Poema seleccionado por David Clusa)
El Dr. Josep Clusa i Matinero (1934-2013), trabajador incansable, ha sido un profesional de la Salud Mental bueno, honesto, apasionado por su profesión, convencido de la dignidad de la persona por encima de su condición de enfermo mental.
Junto con algunos compañeros del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau inició en Barcelona, ya a finales de los años sesenta, un movimiento de dignificación de la atención a las personas afectadas por un proceso psicótico crónico. Lideró un amplio grupo de profesionales que trabajó en el proceso de desinstitucionalización forzosa del Institut Mental.
En aquella época, hombres y mujeres con procesos psicóticos crónicos vivían recluidos en la Institución psiquiátrica, eliminadas de la vida social, sin un armario donde guardar su ropa personal, sin carnet de identidad y sin ningún tipo de convivencia con personas externas a la institución.
Luchó denodadamente por abrir la institución psiquiátrica al barrio. Promovió la interacción con las personas y las instituciones cívicas, favoreciendo el acogimiento y aceptación por parte de vecinos y ciudadanos. Ganaron la batalla, no sin recibir víctimas en su bando. Hoy dicha experiencia se pone como ejemplo para explicar el proceso ―todavía inacabado en nuestro medio― de desmantelamiento de la organización manicomial de la asistencia psiquiátrica y el desarrollo de la psiquiatría de sector, comunitaria.
Su aproximación al enfermo mental fue en todo momento rehabilitadora y dignificadora de su ciudadanía. Su preocupación y su capacidad de análisis de los factores sociales que contribuyen a enfermar psicológicamente a las personas han sido siempre lúcidas y profundas. Esta gran capacidad para aproximarse a los aspectos más humanos de los pacientes y de las familias le llevó también a formarse como psicoanalista en la Sociedad Española de Psicoanálisis perteneciente a la Asociación Psicoanalítica Internacional (IPA). Desde ahí fomentó y participó en todo momento en el debate sobre la aproximación del saber psicoanalítico a la práctica asistencial psiquiátrica. Muestra de ello es su artículo Psicoanàlisi i assistència psiquiàtrica (Revista Catalana de Psicoanàlisi, 1990, volum II, nº 1 pp. 121-126).
Curioso por naturaleza, estaba siempre atento a las aportaciones científicas, políticas, técnicas, culturales que pudieran favorecer una mejor atención a los pacientes; que entendía una faceta más, la que él escogió, del desarrollo del ser humano.
Se preocupó de los aspectos (psico)terapéuticos de la relación entre cuidador y paciente. Por ello impulsó proyectos de formación, supervisión y soporte emocional para los distintos profesionales que intervienen en la asistencia clínica. En los últimos años contribuyó, también, a organizar cursos de formación sobre psicosis y familia en el Institut d’Estudis de la Salut (IES) de la Generalitat de Catalunya, junto con Jaume Aguilar, David Clusa, Oriol Esteve, Lluis Isern y bajo la supervisión del Dr. Pere Folch.
Fue presidente de la Fundació Congrés Catalá de Salut Mental durante 8 años y, hasta su fallecimiento, impulsó decididamente el conocimiento de diversos modelos de asistencia holística a la enfermedad mental.
He tenido el privilegio y la suerte de gozar de una gran amistad con él y su familia durante muchos años. Josep Clusa siempre ha sabido cuidar a las personas que ha tenido cerca: su familia, sus amigos, compañeros y pacientes. Su legado profesional y humano sigue vivo también a través de su familia.
Haber podido entrar en contacto con su concepción de una psiquiatría de rostro humano, trabajar con un pionero de la psiquiatría comunitaria y rehabilitadora ha sido un honor para mí y, por supuesto, para los muchos pacientes a los que tanto ha ayudado.
Jaume Aguilar
Psiquiatra.
Psicoanalista de la Sociedad Española de Psicoanálisis y de la IPA.
En Pep era aquest bon home bo de la terra.
Un bon pare bo sempre amatent i amb la ma estesa en la calma i en l’adversitat. Un bon avi bo que acotava el cap per parlar amb els seus nets. Liber, un bon company bo . Un bon amic bo.
Un bon metge psiquiatra psicoanalista bo que un dia va obrir les portes d’un manicomi per deixar anar els malalts i recuperar-los la dignitat.
Un bon home bo que mai estava de tornada d’en lloc ni de res. Sempre endavant, pas ferm, seduint-te i acompanyant-te per fer realitat aquell projecte, aquella idea, aquell somni. Mai un no per resposta, un impossible, un no podrà ser. Sempre un va, un somni, un fem-ho. Un per què no?
Un bon home bo just, pacífic, compromès, indignat, valent, que li agradava conversar, discutir, que t’escoltava i que t’agradava d’escoltar i que sempre, fins al final, va sentir molt endins qualsevol injustícia comesa sobre qualsevol a qualsevol lloc. Algú va dir que aquesta era la qualitat més bonica d’un revolucionari.
I quí no s’estima un home així? I qui no vol un home com ell sempre al costat per fer camí?
Diuen que no se sap on anem quan morim. Però nosaltres, Pep, sabem on ets i, sent-hi, ens continuaràs fent millors i potser, amb el temps, podrem arribar a ser una mica més com tu, una mica més bons homes bons.
Salut, Pep!
Manel Anoro
Setembre 2013
Este Agosto nos dejó el Doctor Josep Clusa Matinero, el Pep para much@s.
Psiquiatra Psicoanalista, algun@s del Arxiu lo conocisteis el día de la Presentación del Memorial del Mental el 28 de Febrero de este año.
Esta noticia me generó el sentimiento de haberme quedado, una vez más, huérfana. No obstante, había estado a su lado desde 1972, año en el que entro a trabajar en el Mental en una sección de mujeres cercana a la suya, hasta su jubilación.
Como siempre nos pasa, me han quedado muchas cosas sin decirle (tuvimos la suerte de vernos personalmente antes de agosto para mostrarnos una vez más nuestro aprecio), es por lo que aprovecho este espacio para comunicarlas.
Te agradezco Pep que nos hayas acompañado en una de las etapas más difíciles que vivimos, la del Desmantelamiento del Mental de la Santa Creu perteneciente al Hospital de Sant Pau. Como nosotr@s, tomaste la decisión de defender el Proyecto de Cambio y continuidad que aglutinaba camas psiquiátricas con servicios comunitarios y un hospital para el barrio.
Te agradezco tu fuerza y entusiasmo para perseguir tus sueños y no parar hasta conseguirlos (tu insistencia era bien conocida por las autoridades tanto de Sant Pau, como de la Diputación y de la Generalitat). Querías en el barrio unos Servicios Psiquiátricos Integrados: Centro de Día, Club, Centro Especial de Trabajo, Pisos con soporte y Residencia Psiquiátrica. Y, ¡¡Lo conseguimos!! Mas, perdimos las camas.
Te agradezco tu amor a lo grupal. Siempre fuiste un generador de grupos: el del equipo, el de sala, el del Departamento de Mujeres, el Interdepartamental, el de supervisión, el terapéutico…Además potenciaste la Asociación de Enfermos Mentales y la de Familiares de Salud Mental.
Tu invitación a que fuéramos activ@s en ellos, a dar espacio a nuestras palabras, aunque más de una vez estas se volvieran contra ti.
Te agradezco que nos enseñaras a escuchar y escucharnos, incluido el inconsciente, individual, grupal e institucional. A buscar el diálogo entre tendencias personales, políticas, psiquiátricas aunque a veces, asumiendo con orgullo tu poder, tiraras sólo adelante.
Que fueras cercano tanto laboral como asistencialmente (en el momento que no teníamos una resonancia tuya, qué difícil nos resultaba digerirlo) Que, ya jubilado siguieras como algo trascendente nuestros encuentros potenciando algo tan importante para ti, el vínculo afectivo de nuestro grupo.
Y, para terminar (esto podría hacerse interminable) agradecer que acogieras con entusiasmo el proyecto de recoger nuestra historia asistencial vivida (¡nos has dejado tan pronto! ni siquiera has tenido tiempo para seleccionar tu documentación y pasarla al arxiu y registrarla) Esperamos que el vínculo entre l@s que quedamos, nos posibilite continuar y llene esta soledad.
Mercedes Hidalgo Rebollo
Septiembre del 2013
Recordaré sempre a en Pep com una persona generosa, compromès amb els valors humans universals i de forma radical amb els més desafavorits. Aquest és el legat que ens deixa: la defensa de una salut mental basada en valors.
Recordaré sempre a en Pep com una persona capaç de mantenir-se dempeus en mig de les inclemències, promovent la participació del grup amb un lúcid i democràtic somriure.
Recordaré sempre a en Pep com un amic i em consola poder mantenir amb altres l’empremta de aquesta amistat.
Recordaré sempre a en Pep.
Albert Mariné
23 d’octubre 2013
Amic estimat,
Company confiable,
Mestre distingit.
Home discret ,
Pensador coherent i lleial als teus principis,
Treballador infatigable,
Cavaller lluitador per les causes necessàries.
Atent a la necessitat i al moment oportú,
Sorneguer a la que podies i et deixàvem
I de vegades, canviaves de tó, i seriós ens parlaves de principis.
Així t’he conegut Pep, i així et vull honorar.
Hem coincidit amb tantes coses en els trenta cinc anys que et conec que ara no sé cóm serà això de continuar la lluita si tu no hi ets.
Sempre referent meu, inclús en la discrepància hem sapigut respectar-nos. En els moments difícils no m’he sentit mai traïda per tu. Has estat clar i jo també i ens hem estimat des de la proximitat i la distància que cada situació ha requerit. I jo t’he guardat confiança i lleialtat.
Avui, conmocionada pel teu adéu discret, com sempre, vull fer-te saber de la meva estima i de la de tants amics i companys que hem tingut la sort de coneixe’t. I del nostre respecte.
Sé que la teva força ens encoratja, encara més, al treball de fer un món millor, un món digne i vivible per a tots. T’estimem. T’estimo, Pep.
Àngels Vives Belmonte
24 d’agost 2013
T’he buscat pertot arreu
i no t’he trobat,
era un dia fosc,
un dia de tempesta.
On és el company?
on és l’amic?
on és el mestre?.
El que feia sortir el sol
tant sols escoltant-te.
t’he buscat pertot arreu
i no t’he trobat,
el dia segueix sent fosc
i trist de turmenta.
Trenta-cinc anys
al teu costat,
ens hem acompanyat.
Amb l’honestedat ets exemple,
l’amistat has defensat,
lluitador per la justícia,
a ningú has criticat.
Pep, t’he buscat pertot arreu
i quan la boira m ’obnubilat
a dins meu t’he retrobat.
Albert Parés
Agost del 2013
El passat 22 d’agost, de forma prematura i totalment inesperada, ens va deixar l’amic, company i president de la Fundació Congrés Català de Salut Mental, Josep Clusa.
En Pep, tal com li dèiem els amics, ens ha deixat un gran buit i que haurem d’omplir amb tot allò que ell ens ha ofert al llarg de tota la seva vida.
En Pep Clusa, psiquiatre, psicoanalista i per sobre de tot, professional de la salut mental, amb vocació de servei per una sanitat pública, democràtica, progressista i de qualitat, va tenir una llarga i dilatada trajectòria professional. Entre altres activitats, va ser un dels impulsors del procés de reforma psiquiàtrica del nostre país, i en particular del procés de “reconversió” de l’Institut de Salut Mental de la Santa Creu i posteriorment com a fundador i director del Centre de Dia Dr. Pi i Molist, adscrit al Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. Va participar en diverses comissions i grups de treball relacionats amb els Plans de Salut (mental) des de que la Generalitat va assumir les competències en Sanitat. Va ser membre actiu de diverses societats científiques i professionals com la Societat Espanyola de Psicoanàlisi o la Secció de psiquiatres del Col•legi Oficial de Metges de Barcelona.
En l’àmbit local, en els darrers anys, havia presidit el Grup de Salut del Consell Municipal de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona. Des del 2005, va ocupar la presidència de la Fundació Congrés Català de Salut Mental, de la qual n’era membre fundador. Des d’aquesta organització, va impulsar i liderar diferents iniciatives en defensa i per la millora de la salut mental a Catalunya.
En Pep Clusa, tal i com hem pogut sentir i compartir aquests dies, era un home bo, generós, afectuós i que es feia apreciar i estimar. Professionalment va ser un company compromès, crític, combatiu, entusiasta, persistent, defensor dels valors humans universals i de la justícia social.
Entre altres escrits i paraules de record, aquests dies, hem sentit: “En Pep, era d’aquelles persones que t’ajuden a créixer…”, “representant de les millors qualitats humanes…”, “compañero, maestro y ejemplo”, “una de les millors persones que he conegut…” i podríem seguir. En Pep, era això i molt més!
En la seva absència, però en la memòria de tots ben present i amb el seu exemple, seguirem treballant i lluitant per a tots i cada un dels seus projectes i dels seus ideals.
Allà on estiguis Pep, una forta abraçada!
Víctor Martí i Carrasco
Director FCCSM
Il y a une quinzaine d’années nous nous rencontrions lors d’un colloque que tu présidais à Barcelone. J’ai encore en mémoire ton accueil chaleureux et la découverte d’un grand nombre de références et de valeurs communes de François Tosquelles à Henri Ey. Tu dénonçais les dérives d’une médecine ultralibérale et postmoderne pour défendre une approche humaniste centrée sur le Sujet et son environnement. Très vite s’est nouée entre nous une solide amitié, et les échanges professionnels n’ont cessé de se développer entre le Congrès Catalan de Salud Mental (CCSM) et l’Association des Psychiatres Présidents de CME (ANPCME) mais également avec l’Association pour la Fondation Henri Ey (APFHEY). Les interventions communes se sont multipliées en France, en Allemagne et en Catalogne pour essayer de construire un mouvement européen de santé mentale autour des valeurs de la charte de Nice. Tu étais à Strasbourg il y a quelques semaines pour préparer une prochaine rencontre à Barcelone. Tu défendais avec force un «mouvement, européen pour la dignité, l’accessibilité et la continuité en santé mentale… Un mouvement ouvert aux professionnels de la santé mentale (psychiatres, psychologues, travailleurs sociaux, et infirmiers) qui défendent un espace d’aide et d’assistance dans le respect de la dignité de la personne en souffrance basé sur des principes d’accessibilité et de continuité nécessaires à un processus relationnel thérapeutique… » Tu es venu souvent à Thuir et tu as largement contribué à renforcer les liens professionnels des deux cotés des Pyrénées.
Au-delà du collègue, je pense aussi au citoyen, à sa force d’indignation conservée, à son engagement au service d’une société plus juste.
Mais aujourd’hui, je pense surtout à l’ami, tellement attentionné, tellement intéressé par tout, tellement discret mais tellement attentif et disponible lorsqu’on le sollicitait. Nous communiquions dans un mélange de français de catalan et d’espagnol et nous avions pris l’habitude de nous aider mutuellement à traduire nos textes respectifs. Si ta voix au téléphone si familière, paisible et chaleureuse me manque déjà, je sais, Pep, que tu seras toujours là en pensées…
Dans ces moments difficiles je voulais transmettre mes amicales pensées et celles de l’Association et de la Conférence Nationale des Présidents de CME à son épouse, à David, à sa famille, à ses proches et ses amis.
Dr Charles ALEZRAH
Centre Hospitalier de THUIR
Président d’Honneur de l’ANPCME
Ancien Vice-Président de la Conférence Nationale des Présidents de CME
Secrétaire Général de l’Association pour la Fondation Henri Ey